El darrer informe d’avaluació del l’IPCC sobre Canvi Climàtic 2021 ha estat més clar i contundent que mai. De la seva lectura, destaquen frases com «El canvi climàtic ja no és una amenaça futura. Està aquí i està empitjorant ràpidament» o «Hi haurà una ocurrència creixent d’esdeveniments extrems sense precedents en els registres observats, fins i tot a 1,5° C de temperatura global d’escalfament, però amb nivells més alts». Per a nosaltres, queda cada cop més clar que el capitalisme és insostenible i que la idea del decreixement és clau per invertir l’amenaça climàtica. Això ho dèiem molts ho dèiem des de fa anys. Ara, els científics agrupats en aquest panell internacional han corroborat aquesta idea.
D'altra banda, l'informe també rebaixa les expectatives que, algun dia, s'aconsegueixi una tecnologia capaç de revertir la crisi climàtica. Solucions tecnològiques com les de la geoenginyeria, per exemple, són "inconsistents amb l'evidència científica i les projeccions a la literatura acadèmica", destaca l'escrit.
Però alhora, resulta també clar que mentre els països rics necessiten frenar en sec les seves emissions, els països pobres poden seguir creixent fins arribar a un mínim de benestar i desenvolupament.
Sabem, endemés, que els efectes del canvi climàtic seran especialment greus a tota la regió mediterrània i, per tant a Catalunya, i la península ibèrica, amb dramàtiques conseqüències sobre la salut pública i l'equitat social. Per això, Catalunya en Comú adopta com a eix rector de les seves polítiques l’adopció d’un programa integral i contundent de lluita contra la crisi climàtica, tant per reduir-ne el seu l’avanç, com per mitigar-ne els efectes socials, econòmics i en la salut.
Alhora, aquesta crisis climàtica va associada a una brutal exterminació d’espècies amb l’alarmant empobriment de la biodiversitat, però també a l’esgotament dels recursos naturals i de matèries primeres bàsiques.
I des del 2020, a la crisis climàtica s’hi ha vingut a afegir la crisis sanitària global de la COVID 19 i la crisi econòmica i social derivada. Tenim a sobre, per tant, un conjunt de crisis que afecten al conjunt de la humanitat: la climàtica, l’energètica, l’esgotament dels recursos naturals, la de la biodiversitat, la sanitària i l’econòmica social. Aquestes crisis concatenades fa augmentar encara més la desigualtat, derivada de l’acumulació de la riquesa en mans d’uns pocs, que en els països rics s’ha fet en base a l’empobriment i precarització de bona part de la classe treballadora. Aquestes crisis no són conjunturals, ni responen a fets imponderables o imprevisibles ni estan desvinculades entre sí, sinó que tenen una profunda arrel social i política; el seu origen està en l’acció humana i més concretament són el resultat del model soci-econòmic predominant del capitalisme financer i extractiu globalitzat, del productivisme i el consumisme a ultrança –liderat per una part molt petita de la població mundial, la dels països dits desenvolupats i de les minories privilegiades dels països dependents- alhora que fa créixer les desigualtats socials i de gènere i limita les llibertats democràtiques. El legítim desig dels països en desenvolupament de treure a la seva població de la pobresa material no pot convergir amb els estàndards de vida de la població dels països rics. Uns hem de baixar el consum i les emissions perquè els que menys tenen puguin augmentar el seu nivell de vida, però amb un patró diferent, que no copii la petjada ecològica i energètica insostenible i absolutament inabastable dels països rics.
A més, cal fer notar que les limitacions físiques planetàries generen i generaran nous negocis basats en l’explotació especulativa per al control dels recursos naturals cada vegada més escassos , la qual cosa no farà sinó empitjorar la situació, amb contínues crisis humanitàries i fins i tot conflictes bèl·lics derivats.
Cridem l’atenció que tant des del punt de vista econòmic com del sanitari i ambiental, que les crisis no estan afectant tothom per igual. El col·lapse econòmic colpeja molt més fortament les persones en situació de precarietat laboral i social. També veiem que, des del punt de vista sanitari, la COVID-19 colpeja més fort els barris pobres que els rics, i també és la població més vulnerable dels països rics, i la que viu en països sense infraestructures materials adequades ni disposen d’un mínim estat del benestar desenvolupat, per tant en situacions de pobresa econòmica, urbana, habitacional i cultural, la que pateix més els efectes del canvi climàtic en termes d’afectació per les catàstrofes naturals de tota mena que se’n deriven, per disposar de menys recursos per mitigar les causes i atenuar-ne els efectes.
Per tant, des de Catalunya en Comú, considerem que les alternatives ambiental, econòmica i social estan íntimament lligades. No són possibles sense l’altra. Per abordar aquestes dues cares de la mateixa crisis sistèmica cal una alternativa política integral, que proposi una nova política que impulsi un nou model econòmic i social, sense el qual serà totalment impossible redreçar la situació de creixent perill i desigualtat.
COMBATRE EL CANVI CLIMÀTIC:- OBJECTIU “0 EMISSIONS”- UNA PRIORITAT POLÍTICA I SOCIAL
El primer informe del grup d’informes del 6è informe del IPCC és clar. S’han perdut dècades molt valuoses en frenar l’acumulació de GEH al planeta i, per tant, el camí de la reducció d’emissions d’aquí al 2050 ha de ser revisat i accelerat per tal que es recuperi tot o part del de la sobreacumulació que no s’ha sabut evitar. Així ho ha entès per exemple la Unió Europea, que en la seva iniciativa fit42050 ja està revisant a l’alça els objectius de reduccions d’emissions, tot escurçant-hi els terminis. Hem de contemplar la possibilitat d’haver de reduir a zero les emissions climàtiques al 2040.
EL PACTE VERD: LA TRANSICIÓ CAP A UNA NOVA ECONOMIA I UNA NOVA SOCIETAT.
La proposta política que Catalunya en Comú parteix del convenciment que sols un canvi radical en les formes de produir i de consumir, especialment en tot el que afecta l’energia, els materials i els aliments, no tan sols és una necessitat derivada de l’emergència climàtica i l’esgotament dels recursos, sinó que també –i sobretot- és una oportunitat per “millorar la vida”, en tots els aspectes: la salut humana, l’entorn ambiental, però també la qualitat i seguretat del treball, la qualitat alimentària, la cultura i el lleure, i per tant és també la oportunitat per a una nova economia i per una millor ocupació.
Alhora que demanem una radical reducció de les nostres emissions climàtiques i les de tots els països rics, hem d’actuar alhora per construir un programa d'acció a curt, mitjà i llarg termini per mitigar de forma valenta l'acció dels gasos d'efecte hivernacle i dels contaminants. Hem de preparar la resiliència del país front a aquestes adversitats. Cal emprendre accions per minimitzar els efectes de les onades de calor i les sequeres extremes, dels incendis forestals explosius o de la mala qualitat de l'aire. Fer front a la reducció dels cabals dels nostres rius i dels aqüífers, a la mala qualitat de les masses d'aigua, a la regressió dels espais costaners, particularment el Delta de l'Ebre, a la progressiva i notable pèrdua de biodiversitat
La crisi ecològica que vivim ens empeny amb urgència al desenvolupament d’estratègies d’adaptació al canvi climàtic i a l’impuls d’actuacions que contribueixen a la protecció del medi ambient i la biodiversitat. Alhora, la crisi social i econòmica, exigeix també que aquestes estratègies segueixin un model de transició que vetlli pels drets de la ciutadania, i garantir unes quantitats mínimes d’energia a totes les persones, protegint-ne les més vulnerables. Cal impedir que aquells que històricament han controlat la producció d’energia i han controlat els mercats de distribució, ara pretenguin protagonitzar el canvi i seguir fent negoci a costa de la societat i els recursos naturals de totes.
Apostem per un model energètic basat en les energies elèctriques renovables, el de la biomassa i la dels seus derivats. Aquest model, per sí sol, ja suposarà una reducció del 50% del consum de l’energia primària. I si alhora actuem sobre el sector més dilapidador de recursos energètics, el sector de la mobilitat, la reducció global d’energia primària podria arribar a més del 60% del consum actual.
Els principals components d’aquest programa de transició ambiental i social, serien:
UNA SOCIETAT RESILIENT
Que faci una anàlisi realista dels riscs d’un possible col·lapse energètic i ambiental i les seves implicacions sobre la seguretat de les persones i en l’abastiment del béns i serveis més fonamentals. La pujada del nivell del mar, fenòmens extrems com sequeres prolongades, pluges i turmentes, nevades, grans incendis, fuites químiques, pandèmies de gran afectació, etc han de ser presos en consideració i amb plans de contingència adequats en com a mínim tres línies: revisió de tots els plans de contingència i elaboració de nous que cobreixin elements bàsics d’autoabastiment energètic, alimentari, sanitari i de comunicacions, com a mínim. Paralització de totes les actuacions públiques i privades que incrementin els riscos o no els tinguin en compte. Formació i conscienciació de la població en els riscos. Introduir l’educació ambiental i en resiliència en l’educació obligatòria.
UN NOU MODEL PRODUCTIU
Alguns sectors estan dient que l'economia digitalitzada i basada en fonts d’energia renovable és la solució. Li diuen economia circular. Però aquest model econòmic depèn molt fortament de matèries primeres i d’uns recursos naturals que són limitats i difícils d'obtenir sense haver d’esmerçar consums molt importants d'energia, els quals, de moment, provenen molt majoritàriament dels combustibles fòssils. Alhora, sabem que la major part dels materials emprats no es reciclen, com tampoc no es reciclen la major part de residus que es recullen a les llars ni a la indústria. Se separen en fraccions i això s’ha de fer sempre, però resulta molt difícil el reciclatge final. Fins i tot, metalls que degut al seu alt preu de mercat i les seves característiques haurien de ser reciclats d’una forma «natural», com ara el ferro, l’alumini o el coure, tenen una taxa de recuperació que està molt lluny del 100% desitjable. Molts dels residus que arriben a les deixalleries acaben ”valoritzant-se” a les incineradores perquè no tenen altre via de sortida en el sistema productiu actual. Aquesta és la realitat del flux de materials de la nostra civilització i ho continuarà sent en el futur per dos motius: pel que estableix la segona llei de la termodinàmica i per l'estratègia que deriva d'una economia basada en el creixement continu. La idea que l'economia circular farà possible una producció sense entrada en els circuits productius de noves matèries primeres, i que els residus deixen de ser residus per convertir-se en nous inputs de la producció, no és ni materialment, ni energèticament possible. La desmaterialització de l'economia és una esperança sense fonament.
L'opció realista i sense enganys de reforma del nostre sistema productiu ha de basar-se en que els productes siguin dissenyats i fabricats per a què puguin tenir una allarga vida útil ser reparats i separats en components per a què puguin ser reutilitzats en futures produccions. Aquesta estratègia de producció està a les antípodes de les estratègies actuals basades en l'obsolescència programada i encara estem esperant lleis europees per aturar-la. No estan previstes, per exemple, les normes que obliguin a augmentar el període de garantia de tots els nous productes o la implantació d'algun tipus de taxa sobre l'ús de les matèries primeres, per tal de fer econòmicament viable l'aprofitament de tots els materials utilitzats a la indústria i d'eradicar el model d’extreure, comprar i llençar. Amb les normes actuals, la paraula economia circular no deixa de ser un autoengany que permet continuar amb el mateix model malbaratador imperant.
UNA ESTRATÈGIA CONSISTENT PER COMPENSAR EL DECREIXEMENT ECONÒMIC EN ELS PAÏSOS RICS
S’ha vist que el decreixement de la nostra economia és un imperatiu si de debò volem fer front a la crisi climàtic que amenaça amb destruir el nostre hàbitat. El decreixement s’ha d’entendre com un decreixement sectorial. Alguns sectors han de decréixer o s’han de reconvertir, els que tenen un alt consum energètic unitari, com per exemple, el del transport, i altres han de créixer i molt, com els serveis personals o el de les energies renovables o el ferrocarril i el transport públic.
És molt probable que aquesta estratègia de decreixement doni lloc, com ha succeït en algun moment durant la pandèmia de la COVID, a destrucció de determinats llocs de treball que en el curt termini no és possible reconvertir. Per això, un instrument central de la nova política econòmica és la creació d’una renda bàsica universal, RBU, per a tots els residents amb una dotació de 600 euros mensuals per 14 pagues. Aquesta RBU, permetrà alhora implementar polítiques realistes de repartiment del temps de treball per a què tota aquella persona que ho desitgi pugui treballar.
Per implantar la RBU caldrà aprovar una reforma fiscal que acosti els ingressos públics d’Espanya i Catalunya als nivells relatius de la resta de països europeus.
UNA ESTRATÈGIA DE REINDUSTRIALITZACIÓ
Una estratègia de reindustrialització basada en la investigació general i aplicada (I+D+i), en la transició energètica i l'economia circular (reciclatge, productes més duradors i reparables, etc.) i en els mateixos principis que sustenten la idea del quilòmetre zero en el sector agrari. De la mateixa manera, ens cal un nou criteri d’emmagatzematge de productes i de dissenyar capacitats de reorientar les línies productives per estar previnguts davant casos futurs de catàstrofes o d’altres esdeveniments ambiental, socials o sanitaris, que puguin afectar la producció o la distribució.
ELS BÉNS COMUNS HAN DE SER GESTIONATS O PLANIFICATS DES DEL SECTOR PÚBLIC
Els serveis públics principals han de tenir consideració de serveis essencials, i els béns comuns, com ara els recursos energètics, l’aigua, la biodiversitat, o la natura, han de ser protegits, planificats i gestionats pel sector públic. És necessari que els governs català, espanyol i europeu recuperin el control de la producció i distribució dels béns comuns essencials, ja sigui per gestió directa o en col·laboració amb el sector privat amb una planificació i regulació que posi per davant l’interès públic, molts especialment en aquells sectors dits de monopoli natural o que tenen una incidència ambiental estratègica.
ENS CAL UNA VERITABLE REVOLUCIÓ ENERGÈTICA
Apostem per un nou model de sobirania energètica real, al servei de la ciutadania i basada en estratègies veritablement sostenibles des del punt de vista social, ambiental i econòmic. Només són sobirans energèticament els territoris que produeixen dins d’ells la pràctica totalitat de l’energia que necessiten. Hem d’avançar cap a la gestió pública de l’energia, on la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments han de jugar un paper clau, tot garantint la suficiència energètica del país basada en un model d’emissions zero, així com l’accés bàsic dels declarats bens essencials per una vida digna dels col·lectius en risc d’exclusió. Hem de definir, en conseqüència, una política pública que ens permeti deixar de dependre dels petroli, però també del gas natural, del carbó i de les nuclears, en el marc d’un Pla de transició energètica justa que permeti a disposar el més ràpidament possible de les energies pròpies renovables de cada país. El conjunt d’actuacions d’innovació, d’estalvi, d’eficiència, de producció i gestió descentralitzada propis de la Transició Energètica poden generar milers de llocs de treball no deslocalitzables, i permetrà albirar la desitjada independència energètica per poder arribar l ’abans possible i abans del 2050, amb unes emissions de GEH i demés contaminants pràcticament nul·les, fins a convertir-nos en emissors negatius (capturadors d’emissions).
Per poder fer realitat aquesta transició energètica urgent cal que s'impliquin totes les administracions. Les locals, per liderar i impulsar la creació de les comunitats energètiques locals i potenciar l'autosuficiència. La Generalitat per impulsar els parcs necessaris per generar l'energia que necessita una comunitat industrial com la nostra. Ens cal implantar tants parcs solars com les nostres necessitats energètiques ho requereixin, sense perdre mai de vista que la millor estratègia és la de l'estalvi. Necessitarem aprofitar tots els recursos tecnològics que tenim a les mans i tots els recursos naturals que ens permetin substituir els combustibles fòssils com més aviat millor: eòlica, FV i solar tèrmica d'alta i baixa entalpia, i geotèrmica. No podem prescindir de cap d'elles. I tot això s’ha de desenvolupar amb uns alts nivells de participació social. I cal ser ben conscients que sense un desenvolupament de una gran quantitat de projectes, el més participats possibles, no podrem assolir l’objectiu de la sobirania energètica i acabarem depenent energèticament d’altres, perdent la possibilitat d’una política industrial vinculada al desplegament de les renovables i dels seus avantatges quant a la generació de riquesa i de molts llocs de treball..
Les administracions han de facilitar la participació de tots els ciutadans en les grans inversions que calen per fer aquesta transició. A la vegada, les administracions han de vetllar perquè els parcs tinguin el menor impacte negatiu possible en el territori, tan social com mediambientalment. Cal que preservem els espais naturals de valor ecològics, així com el sòl agrícola que ens permetran garantir la sobirania alimentària.
Però alhora que capgirem el model productiu d’energia. També cal concentrar els esforços i vetllar per a que les millores arribin als col·lectius més vulnerables, potenciant les comunitats energètiques pública-privades necessàries per a que tothom en surti beneficiat.
Impulsar la recerca, desenvolupament i innovació en la producció de renovables, més enllà dels sistemes més comercialitzats, per tal de convertir Catalunya en territori punter en l’aprofitament de fonts d’energies renovables de baix impacte: incorporant en aquests projectes els valors socials i ecològics per avançar cap a una transició energètica realment sostenible.
Vinculada a l’extensió de les renovables es troba la necessitat de desplegar no només un model descentralitzat, sinó un de nou basat en la gestió de la demanda, la generació distribuïda i la recerca de noves estratègies d'emmagatzemament. És especialment rellevant aconseguir que la hidroelèctrica gestionable faci de “pila” del sistema. A la vegada, els senyals de preu que permetin desplegar gestió de la demanda són imprescindibles per un model que aspiri a l’electrificació amb renovables i la descarbonització.
UN NOU CONCEPTE DE MOBILITAT
El desenvolupament del teletreball i de la teleconferència durant la pandèmia de la COVID està demostrant que no cal moure’s tant i que podem estalviar molt energia, emissions i impactes en desplaçaments que són evitables. També s’ha vist que podem superar la banalització” dels viatges “low cost” de mitjana i llarga distància, que no són possibles sense rebre fortes subvencions.
A casa nostra, la forta mobilització contra el projecte d’ampliació dels aeroports, tant el del Prat com també el de Madrid, per raons de protecció dels espais naturals com per la reducció de les emissions de CO2 i gasos equivalents, i les alternatives que se’n propugnen, demostren que podem disposar de models alternatius de mobilitat, evitant viatges innecessaris, potenciant el teletreball, una logística sostenible per a la darrera milla, a més de poder una ús intensiu de les noves tecnologies en l’organització dels viatges i en la planificació de la mobilitat. Hem de donar absoluta prioritat als mitjans de transport públic menys contaminants com el transport públic, ferrocarril d’emissions zero i autobusos -també en la versió de troleibusos que estalvien el problema de la bateria--, els altres vehicles elèctrics i els de mobilitat personal. De la mateixa manera, i com s’està fent a tot Europa, cal donar una prioritat absoluta a les modalitats de vehicle compartir, carsharing i carpooling, perquè és la millor forma que la gent deixi d’utilitzar regularment el cotxe. Al seu torn, el model de desplegament del vehicle elèctric s’ha de fonamentar amb un model que abandoni la cultura de la propietat i passi a la cultura del servei. Així, la indústria de l’automòbil ha de basar-se en un model que passi d’oferir propietat a oferir serveis, marcant un horitzó de reducció de vehicles que a la vegada tinguin un ús compartit, sempre complementari amb els modes de transport públic. Però també cal donar total prioritat a la mobilitat activa .
Catalunya ha estat un país especialista en aprovar a tots els nivells plans de mobilitat que després no es compleixen. Hem de canviar la forma de planificar la mobilitat que permeti que desplaçar-se en mobilitat sostenible d’un a un altre punt del país sigui tan ràpid com amb el vehicle privat, a un preu inferior i amb un consum energètic que sigui la dècima part del consum en un viatge fet amb un vehicle dotat de motor de combustió. I amb emissions zero. Sense aquestes millores és impensable la transformació radical de la mobilitat que ens cal per reduir el nostre consum energètic.
El canvi tan important que necessita fer en el sector de la mobilitat no el podrem fer sense organitzar una transició justa en aquest procés de canvi. La transició justa ha de ser alguna cosa més que un titular. Necessitem desplegar una estratègia de transició justa, fent que les ajudes i suports en la transició energètica es centrin en aquells que patiran més la transició energètica. Aquest és un tema especialment rellevant en el sector del transport, on tota mesura ha d’acompanyar als sectors més vulnerables i més depenents dels combustibles fòssils. Sense una agenda i una proposta ambiciosa en aquesta matèria correm el risc que siguin els més vulnerables els menys proclius i fins i tot qui freni una agenda de transició verda i energètica.
UN PAÍS DE KM. “0” .REVALORITZAR EL CONCEPTE DE PRODUCCIÓ I COMERCIALITZACIÓ DE PRODUCTES AGRARIS DE PROXIMITAT
En el tema agroalimentari hem de tenir molt present no només les necessitats d'aliments sinó també les tècniques de cultiu (Europa ha imposat que un 25% de l'agricultura sigui ecològica, però l'objectiu podria ser molt més gran) i la necessitat de modificar radicalment la ramaderia intensiva per extensiva i alhora la disminució del consum de carn com a política climàtica i regenerativa de la biodiversitat.
La producció quilòmetre zero no només és un imperatiu ètic i ecològic, sinó que ha esdevingut una necessitat estratègica. La globalització es produeix com a conseqüència d’interessos de grans intermediaris comercials que aprofiten el progrés dels elements logístics que la fan físicament possible. Però ha quedat clar que globalitzar sobre la base de l’especialització i monocultiu de la producció en àrees determinades del món, acaba tenint conseqüències nefastes, tant pels països productors –monocultius, destrucció de la biodiversitat, malbaratament de recursos naturals i empobriment social- com pels consumidors finals –destrucció dels teixits productius locals, pèrdua del mosaic agro-forestal, buidament i desequilibri territorial....però també grans monopolis comercials, política de preus que perjudica als productors locals i als consumidors.
SOLIDARITAT GLOBAL
L’estada al planeta de l’espècie humana està seriosament amenaçada. La població catalana representa el 0,1% de la població mundial i una xifra similar de les emissions mundial. Vol dir això que dona igual el que fem ? No. Tenim una responsabilitat social i solidària envers al planeta i som una societat oberta i relacionada amb la resta del món. Hem de donar exemple de responsabilitat envers a nosaltres mateixos , al que afectem a les emissions mundials amb els nostres comportaments emissors interns, importadors i exportadors, especialment pel que fa al turisme i al transport, i a que som una societat rica en relació al 95% del planeta i hem d’ajudar a que la resta de la població mundial assoleixi una vida digna sense comprometre el planeta.
Setembre de 2021
