dijous, 14 de novembre del 2019

Qui som i què volem fer els Comuns Ecosocialistes

Quienes somos y qué queremos hacer los Comunes Ecosocialistas



    Intervenció d'Enric Tello a l'obertura de la I Jornada de debat d'Ecosocialisme en Comú


Bon dia a totes i tots, sigueu benvinguts a aquesta primera jornada de reflexió dels Comuns Ecosocialistes. Com a membre de la Comissió Nacional de Catalunya en Comú voldria començar per explicar breument el sentit i la raó de ser d’aquest corrent. Els Comuns Ecosocialistes ens hem constituït per fer justament el que anem a fer en aquesta I Jornada Ecosocialista: obrir un espai de reflexió, debat i proposta. Totes les persones que en formem part sabem fins a quin punt a les reunions de Catalunya en Comú l’apressament d’allò urgent ens impedeix disposar d’espais on fer un debat estratègic aprofundit i serè. Tenim un ideari, i uns ordres del dia farcits d’urgències immediates. Entre les discussions tàctiques del dia a dia i l’ideari fundacional mai no trobem llocs adients on pensar i estructurar bé el debat estratègic sobre com encaminem les nostres passes quotidianes cap els grans objectius que tenim per davant. Els Comuns Ecosocialistes volem ser un espai de debat i proposta que ajudi a Catalunya en Comú a bastir una visió estratègica del camí que hem de recórrer per canviar el nostre país d’acord amb les grans fites del nostre ideari. No reclamem cap exclusiva en aquesta tasca imprescindible per a una força política transformadora. Ni menys encara pretenem ser un grup de pressió que lluiti per ocupar càrrecs ni poders de decisió. Simplement volem obrir debats i fer propostes que ajudin a donar amplitud de visió i coherència a Catalunya en Comú.

Un aspecte clau en l’elaboració estratègica de qualsevol força política transformadora rau en l’elaboració del nexes que uneixen les múltiples dimensions de la vida quotidiana, i que en el nostre ideari es transformen en un llistat d’objectius que volem assolir. Però si no relacionem entre ells aquests objectius de l’ideari, i no elaborem amb atenció i cura l’anàlisi de les interrelacions existents entre tots i cada un dels nexes que enllacen els grans objectius amb les diverses dimensions de la vida quotidiana de tothom, mai no trobarem camins factibles i desitjables per fer-los realitat. Aquesta és la feina clau en l’elaboració estratègica. És aquí on rau allò que Antonio Gramsci en va dir la construcció i reelaboració constat d’una hegemonia: entendre les frontisses entre dimensions que sovint romanen aïllades unes de les altres en la immediatesa del present. Un present que sense la perspectiva estratègica esdevé continu, una reproducció desesperançada d’allò existent sense cap punt de fuga que permeti albirar altres formes de viure i de conviure per començar-les a bastir. L’estratègia serveix per això: per caminar millor, tenint bons mapes de la situació i les possibles vies d’avenç cap on volem anar.

I per què en diem Ecosocialista d’aquesta elaboració estratègica? Doncs per què d’entrada compartim tres tesis fortes sobre on som, i quines han de ser les prioritats en la recerca de camins per avançar en comú cap un món més just.
La primera tesi ecosocialista és que el segle XXI està marcat per dues qüestions de gran abast que marquen el nostre present i l’esdevenidor: l’emergència climàtica i la crisi ecològica planetària, d’una banda; i el principi de la fi del patriarcat per l’altra. No es tracta que aquestes siguin les úniques qüestions que cal atendre, per descomptat. Hi ha un munt d’altres injustícies i demandes socials i polítiques urgents que reclamen la nostra atenció. Però adoptar una visió estratègica ecosocialista vol dir considerar que la resolució de totes aquestes altres demandes i qüestions està emmarcada i depèn d’allò possible i desitjable des del punt de vista de la resolució de la crisi climàtica i ambiental, i de la superació de les relacions patriarcals en tots els ordres de la vida.

Fixeu-vos que això suposa un vertader capgirament de com havia estat plantejada aquesta relació en les diverses velles esquerres de les que ens sentim hereves. Durant molt temps s’havia considerat que el conflicte capital-treball era la qüestió central, i tota la resta de demandes socials s’havia de supeditar a aquella contradicció principal. Ara sabem que la lluita contra les desigualtats i iniquitats de tota mena, que no han parat de créixer i reclamen solució, l’haurem de fer en el marc de les possibilitats i prioritats d’un temps marcat per la crisi ecològica global i el principi de la fi del patriarcat.
La segona tesi forta de partida per a l’elaboració estratègica ecosocialista és que la crisi ecològica global ens obliga, entre d’altres coses, a encarar el principi de la fi del creixement econòmic com a tal. I per dur a terme aquesta tasca, el capitalisme és el pitjor del sistemes econòmics possibles. Altre cop ens trobem davant un capgirament conceptual i estratègic profund. En el segle passat va existir un socialisme que es va dir a si mateix “real” (entre d’altres raons perquè s’havia endut per endavant a moltíssima de la pròpia bona gent que l’havia intentat posar en marxa, i als qui després de vençuts se’ls menystenia com a mers partidaris d’un socialisme “ideal”), el qual va pretendre competir amb el capitalisme en la carrera pel creixement econòmic. Com que aquest sistema va transformar una revolució inicialment socialista en una revolució industrial impulsada des de l’Estat justament quan el capitalisme occidental s’ensorrava en la Gran Depressió, al principi va semblar que podria impulsar creixements econòmics més ràpids. Però va ser un miratge. Ara sabem del cert que com a màquina de creixement econòmic ha guanyat el capitalisme.

Però si la tasca ja no és impulsar un creixement econòmic que està topant arreu amb els límits de la biosfera, sinó ben al contrari –com va dir fa temps Walter Benjamin— aixecar el fre d’emergència per evitar un col·lapse civilitzatori, aleshores necessitem urgentment una alternativa postcapitalista que ens porti a descobrir noves formes de socialisme ecològic que permetin viure millor amb menys a tothom sense deixar ningú enrere. Aquest nou ecosocialisme l’haurem de bastir per assaig i error, experimentant, i també aprenent de tot allò bo i dolent de les tradicions emancipatòries que ens han precedit. Aprenent dels errors i recuperant la saviesa dels qui foren vençuts abans d’hora, però mai no derrotats del tot. Com va dir Manuel Sacristán, un dels primers ecosocialistes arreu del món, tot citant en això a György Lukács: caldrà trobar-nos i treballar en comú per bastir aquest nou ecosocialisme com si la Primera Internacional no s’hagués mai dividit entre anarquistes i socialistes, ni la Segona Internacional entre socialdemòcrates i comunistes, ni la Tercera Internacional entre trostskistes i stalinistes, i així successivament. Prenent el millor de cada casa, i sabent que el que anem a fer és una altra cosa que no s’ha fet mai encara. Un ecosocialisme que ha de poder ser tan predicable com practicable. Un ecosocialisme de cada dia, i no només per les grans ocasions. D’estar per casa, molt poc heroic i molt femení.

La tercera tesi forta ecosocialista és que per dur a terme una transformació d’aquesta magnitud, i aquesta ample base quotidiana, el món del treball hi ha de jugar un paper cabdal. Això ens distingeix als ecosocialistes dels eco-liberals. Però no perquè la classe treballadora no tingui res a perdre excepte les seves cadenes, com hom creia –i aleshores era cert fins a cert punt— en altres moments històrics. Sinó perquè és el treball qui sosté de fet el metabolisme de la nostra espècie amb la Natura. Si la tasca del nou ecosocialisme que hem de bastir en comú és canviar de soca-rel aquest metabolisme social, per a què esdevingui sinèrgic i no antagònic amb la biosfera, aleshores això mai no es podrà fer sense la implicació a fons del treball. Però atenció, aquí estem parlant de tots els treballs, no només d’una part dels que es fan a canvi d’un sou en el mercat. Començant pels treball de cura a l’àmbit domèstic que ens ha fet ser algú a cada una i cada un de nosaltres. Ens ha donat una identitat i unes capacitats que ens permeten anar ascendint al llarg de la vida en els altres esglaons de la llarga cadena de sosteniment de les necessitats humanes, fins que envellim i tornem a requerir molta cura en l’àmbit domèstic.

L’ecosocialisme que ens cal per abandonar un capitalisme foll, cada cop més depredador i financiaritzat que ens condueix al col·lapse ecològic i social, ha de posar la cura de la vida en el centre de tot. I això vol dir també posar el treball, tots els treballs i totes les treballadores i treballadors, a treballar per la transició energètica, ecològica, agroalimentària i territorial que ens ha de permetre fer les paus amb la natura de l’única manera que això pot ser possible: fent les paus entre tota la gent –homes i dones— que hi vivim. Que en vivim. Com va dir Barry Commoner, per cert un altre precursor del corrent ecosocialista.


Barcelona, 5 d'octubre de 2019