Declaració
del Grup de treball Ecosocialisme en Comú / de Catalunya en Comú
davant
la nova situació provocada per la pandèmia de la COVID19
La
situació de tots els països del món, arran del confinament mundial
provocat per la pandèmia de la COVID-19, prova clarament que és
urgent revisar el model de producció, de consum i de governança
mundial, basat en un productivisme i consumisme que ens ha dut a la
crisi climàtica i de destrucció de la biodiversitat, alhora que
augmentaven les desigualtats socials.
Des
d’un punt de vista econòmic, la crisi no està afectant
tothom per igual. El col·lapse econòmic colpeja molt més fortament
les persones en situació de precarietat laboral i social. Alhora,
des del punt de vista sanitari la COVID-19 colpeja més fort els
barris pobres que els rics, en part -i paradoxalment - perquè un
nombre desproporcionat de les feines considerades ‘essencials’
(neteja, repartiment, cures, etc.) són feines assumides per
treballadors i treballadores mal pagades i en condicions precàries.
Les
primeres respostes de la gent de la majoria de països donen a
entendre que cal trobar un nou model econòmic i de governança. La
doctrina neoliberal dels anys 80 del segle passat, segons el qual el
mercat és el millor sistema d’assignació de recursos, ha quedat
més que qüestionada.
N’hi
ha hagut prou que un virus, nascut probablement del contacte entre
persones i animals salvatges en un racó del món, hagi trastocat
l’esquema de producció i consum de tot els països del món per
demostrar la seva clara vulnerabilitat davant d’una crisi global
que, ara, ha pres la forma d’infecció per un virus, però que demà
en pot prendre una altra qualsevol, per exemple com a conseqüència
del canvi climàtic o de l’aparició d’una nova pandèmia.
El
que hem après d’aquesta crisi
Sense
gaire distinció de països, les lliçons que ens porta aquesta crisi
són clares:
1.
Falten institucions de governança mundial.
Els problemes d’avui en dia: salut pública, canvi climàtic, llocs
de treball localitzats o deslocalitzats, immigracions per diferents
causes, només es poden solucionar amb una òptica comuna a tothom i
això només pot fer-se des d’una governança mundial. El sistema
vigent de les Nacions Unides, ha esdevingut clarament obsolet i
necessita en tot cas una transformació radical, com ho ha posat de
manifest la debilitat i manca d’autoritat i de recursos de l’OMS,
per fer-se escoltar i respectar.
2.
Falta avançar en el projecte d’integració europea.
La manca d’una resposta comuna a escala europea davant d’un virus
que no distingeix fronteres posa en qüestió que la Unió Europea
tingui les institucions de govern adequades per resoldre problemes
globals com ara la COVID19. No hi hagut una resposta europea a la
propagació de la pandèmia ni tampoc a les necessitats de les
finances públiques dels països del sud, especialment, però no
únicament, Espanya i Itàlia.
3.
La idea que els serveis públics han de funcionar millor sota gestió
privada ha fet una fallida estrepitosa. .
Hem vist l’absoluta incapacitat del sistema privat de salut de
donar resposta als problemes de la pandèmia i ha hagut de ser el
sistema públic, gestionat directament per les institucions
públiques, qui s’encarregués de rescatar la ciutadania de la
gravetat de la situació.
4.
Les retallades en serveis essencials, com ara la sanitat, apareixen
com un error amb gravíssimes conseqüències.
A Espanya, les retallades dels governs del PP i dels antecessors de
l’actual govern de JxCAT i ERC, emparades pels dogmes de la
reducció d’impostos i les polítiques de dèficit zero, han
demostrat la seva crueltat. Tothom recordarà a Catalunya el debat
sobre la reducció de el impost de successions que els nacionalistes
van batejar com “l’impost
de la mort”,
la retallada del qual, juntament amb d’altres retallades en
fiscalitat directa o renuncia a noves figures impositives, va reduir
sensiblement els recursos públics i va ser un dels motors -no
l’únic- de les retallades en el sistema de salut pública de
Catalunya,.
5.
La idea que el món està organitzat com un supermercat mundial en el
que cada país proporciona el producte més convenient, segons
qualitat i preu, és també una de les altres idees que ha entrat en
fallida. Europa,
i també molts altres països, s’han hagut de posar a fabricar
equips sanitaris davant els processos d’acaparament que es donaven
a escala mundial. Alhora, moltes fàbriques havien de suspendre la
producció davant la manca de materials o peces que es produïen a un
altre confí del món. De sobte, els governs han descobert el valor
de la producció manufacturera local, la qual ha retrocedit, per
exemple a Europa, a resultes de l’hegemonia del dogma neoliberal.
6.
Els
treballs de cura estan resultant estratègics,
tant en l’àmbit públic com en el familiar. Sembla clar, doncs,
que en el futur han de tenir la màxima valoració i, retribuïts o
no, s’han de considerar com una activitat productiva més i han de
ser incorporats a les estratègies nacionals de equitat social.
7.
El tabú d’implantar una renda bàsica universal, que segons el
dogma neoliberal havia de generar un exèrcit des desvagats i
paràsits, s’ha enfonsat com un castell de cartes. Des
de tots els fronts de la política, de dretes i esquerres, floreixen
propostes que amb més o menys fortuna apunten a la necessitat
d’implantar una renda bàsica per protegir la població i
apoderar-la davant dels reptes que, encara que no eren nous, s’han
vist amplificats arran d’aquesta pandèmia.
8.
S’ha revaloritzat extraordinàriament el concepte de producció i
comercialització de productes agraris de proximitat.
Aquests dies la majoria de persones han entès la importància de la
tasca que fa el sector alimentari , integrat per tots els sectors de
la cadena de proveïments, des de la producció primària fins als
de comercialització. Mai com ara, la població ha valorat la tasca
essencial que fan els nostres agricultors i ramaders en assegurar la
provisió d'aliments. La producció quilòmetre zero no només és un
imperatiu ètic i ecològic, sinó que ha esdevingut una necessitat
estratègica. La globalització es produeix com a conseqüència
d’interessos de grans intermediaris comercials que aprofiten el
progrés dels elements logístics que la fan físicament possible.
Però ha quedat clar que globalitzar sobre la base de
l’especialització i monocultiu de la producció en àrees
determinades del món, acaba tenint conseqüències nefastes, tant
pels països productors –monocultius, destrucció de la
biodiversitat, malbaratament de recursos naturals i empobriment
social- com pels consumidors finals –destrucció dels teixits
productius locals, pèrdua del mosaic agro-forestal, buidament i
desequilibri territorial....però també grans monopolis comercials,
política de preus que perjudica als productors locals i als
consumidors
9.
La producció deslocalitzada i els sistemes productius basats en el
principi de just-in-time, l’externalització
-camions, congestió, carreteres i logística- que empreses fan dels
seus magatzems cap a la societat, ha
demostrat la seva enorme vulnerabilitat, fins
al punt que es pot atribuir a aquesta pràctica de gestió
empresarial una part important de la caiguda actual del sistema
productiu.
10.
Els països han mostrat la seva vulnerabilitat davant el proveïment
energètic, basat fonamentalment en el petroli.
La crisi de demanda provocada per la COVID-19 ha fet caure el preu
del barril de petroli per sota dels 30 US$, però alhora ha mostrat
la gran vulnerabilitat dels països no productors de petroli, com es
va posar de relleu a les crisis de 1973 i 1979 –encara que de
sentit contrari. Als USA, la baixada del preu internacional de
petroli ha posat el sector del fracking,
mimat per l’administració federal nord-americana, literalment de
genolls. Una crisi de producció o d’oferta, de signe contrari a
l’actual, podria bloquejar les economies de la majoria de països
en encarir el petroli per sobre dels 150 US$ barril, tal com no fa
gaire aventuraven alguns analistes.
11.
Les finances públiques han entrat en una situació d’emergència
com
a conseqüència d’una reducció dels ingressos i un augment des
les despeses per fer front a les noves situacions derivades de la
pandèmia. Apareix com a indispensable algun tipus de reforma fiscal
que reforci les finances públiques i una coordinació a l’escala
europea per garantir un finançament d’escala europea
(Coronabonus), que alhora necessita d’unes polítiques fiscals i
financeres comunitàries.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Crida
a les forces d’esquerra i verdes catalanes, espanyoles
i europees per aconseguir
«UNA
SORTIDA SOCIALMENT JUSTA I ECOLÒGICAMENT
SOSTENIBLE”
Des
del grup de treball d’Ecosocialisme en Comú, proposem que la
nostra formació política CATALUNYA
EN COMÚ,
faci una crida a les altres forces progressistes i ecologistes, a
tots els nivells, per iniciar un debat sobre com organitzar i
millorar l’economia i les relacions socials dels nostres països en
el marc de la Unió europea i de la cooperació en l’escala europea
i mundial. I per ajudar en aquest procés. Fem
la nostra contribució posant sobre la taula les següents idees
:
1.
Iniciar la reforma del sistema de l’Organització de Nacions
Unides,
per assolir una nova governança mundial que, des d’una perspectiva
federal i sense vetos, pugui donar solució a molts del problemes que
tenim d’escala mundial, com és el cas ara de l’OMS, però també
de les Convencions contra el Canvi Climàtic, per la protecció de la
biodiversitat, UNHabitat, etc. Problemes crucials com ara el canvi
climàtic, les pandèmies provocades pels
coronavirus, però també per l’Ébola,
la Malària o
el
VIH, i els que puguin venir en el futur, les desigualtats entre
països i unes relacions comercials més justes.
2.
Necessitem més Europa. Les
institucions de govern europea no han estat a l’altura de les
circumstàncies perquè encara dominen el model neoliberal en l’àmbit
econòmic i les dinàmiques nacionals egoistes per sobre de l’ideal
federatiu i de cohesió social europea. No n’hi ha prou amb una
moneda única, amb la lliure circulació de persones i mercaderies o
una normativa regulatòria harmonitzada. Cal també
un
sistema de govern europeu més “federalitzat”, sense vetos
bloquejadors de minories, amb un major pes dels organismes d’elecció
directa com el Parlament europeu i de les regions europees i els
poders locals. Tot
això amb dues
prioritats: 1) Que “El Pacte
Verd”
anunciat per la nova Comissió Europea sigui efectiu amb unes
polítiques ambientals potents i compromeses que contribueixi a
canviar l’actual model productiu i de consum, i 2) Concretar i
posar en marxa les bases del “Nou
Estat del Benestar europeu»
caracteritzat per un sistema fiscal, laboral i de prestacions
socials harmonitzat, per l’increment del pressupost de la UE i la
co-responsabilitat financera entre els Estats; que lluiti contra els
paradisos fiscals i amb una política exterior europea basada en els
principis de cooperació i solidaritat.
3.
Cal emprendre la revolució energètica a casa nostra i a tot Europa.
Per això s’ha de definir un pla per deixar de dependre dels
petroli, però també del gas natural, del carbó i de les nuclears,
en el marc d’un Pla de transició energètica justa que permeti a
disposar el més ràpidament possible de les energies pròpies
renovables de cada país. El conjunt d’actuacions d’innovació,
d’estalvi, d’eficiència, de producció i gestió
descentralitzada propis de la Transició Energètica poden generar
centenars de milers de llocs de treball no deslocalitzables, i
permetrà albirar la desitjada independència energètica per poder
arribar al 2050, i si pot ser abans, amb unes emissions climàtiques
pràcticament nul·les.
4.
Reconversió del sector alimentari de forma que cada país sigui
autosuficient en la gran majoria de productes.
No pot ser que una nova crisi pugui qüestionar el sistema de
proveïment d’aliments de cap país europeu. El principi de la
producció agrària km zero, amb la reforma integral de la cadena
alimentària des de la producció agrícola, ramadera i forestal,
fins la distribució i el consum, no és només un imperatiu
ecològic que busca la minimització d’emissions, sinó també una
necessitat estratègica, que també pot generar molts llocs de
treball..
5.
Cal una reforma fiscal per enfortir les finances públiques. S’han
d’augmentar els impostos als qui més guanyen, cal igualar les
tributacions de rendes del capital amb les del treball i implantar la
revolució fiscal verda que ajudi a aconseguir els objectius
d’emissions climàtiques zero. Cal aconseguir recursos per finançar
la renda bàsica universal.
6.
Implantar la Renda Bàsica Universal, RBU. Una
necessitat que és evident en els temps de crisi però també més
enllà, perquè una bona part de la població està permanentment en
crisi. La implantació, en aquesta etapa de forta crisis social
motivada pel coronavirus, d’una Renda bàsica de ciutadania pensada
pels sectors actualment més vulnerables, atorgada a qui la demani
sense més condicions i com a política de subsidiació social de
caràcter transitori i que es liquidi en la declaració de renda de
l’any que ve de tal manera que l’hagin de retornar els que hagin
tingut ingressos que demostrin que no la necessitaven, és un bon
primer pas, que ha de continuar fins a
transformar-se, a mig termini, en una Renda Bàsica Universal
i incondicionada, un
instrument imprescindible
per protegir la població i apoderar
els treballadors amb salaris més baixos i reforçar sectors
estratègics per mantenir la cohesió social i territorial com la
cultura o el món rural.
La
RBU, que seria encara millor que fos a escala europea o fins i tot
mundial, ha de permetre assegurar per a tothom una existència
digna..
7.
Ara que hem entrat en un període de gran augment de l’atur és
quan més necessari és dissenyar
polítiques públiques de repartiment de tots els treballs, tant
remunerats com reproductius, tot
fent actuar la RBU com a coixí per evitar una possible disminució
d’ingressos i reconeixent la importància de treballs fins ara
invisibilitzats o menystinguts, la majoria fortament feminitzats.
8.
És necessari que els governs català, espanyol i europeu recuperin
el control dels serveis públics. S’ha
vist clarament que en determinats moments de crisi els serveis de
gestió privada no són capaços de respondre. Cal deixar clar que a
més dels tradicionals serveis prestats directament per servidors
públics, com defensa o seguretat ciutadana, n’hi ha d’altres,
com ara la sanitat, serveis socials o l’ensenyament, que responen
millor davant de situacions d'estrès quan estan sota gestió pública
directa que els serveis de gestió privada. Els serveis públics
principals han de tenir consideració de serveis essencials, i els
béns comuns –com l’aigua, la biodiversitat i els recursos
energètics renovables- han de ser protegits, planificats i
gestionats des
del
sector públic.
9.
Espanya i els països europeus necessiten una estratègia de
reindustrialització basada
en la transició energètica i l'economia circular (reciclatge,
productes més duradors i reparables, etc.) i en els mateixos
principis que sustenten la idea del quilòmetre zero en el sector
agrari. De la mateixa manera, ens cal un nou criteri d’emmagatzematge
de productes i de dissenyar capacitats de reorientar les línies
productives per estar previnguts davant casos futurs de catàstrofes
o d’altres esdeveniments ambiental, socials o sanitaris, que puguin
afectar la producció o la distribució. Cal revisar tots els
principis de producció
just-in-time.
10.
Acord
per a l'excel·lència educativa.
Cal
considerar l’educació de qualitat com un dret fonamental per a
tothom i un bé públic, per
tal que
les noves generacions es vegin apoderades per a exercir com a
ciutadans/es
en la nova societat del coneixement. Les universitats i les escoles
han de ser reforçades i dotades de recursos humans i materials
suficients com a eix vertebrador de la societat d’ara i del futur.
També cal fer de l’excel·lència educativa un objectiu
estratègic, atès que el coneixement esdevé, cada cop més,
l’element diferenciador de l’empleabilitat dels treballadors i
treballadores, així com de la major eficiència del sistema
productiu. El sistema d’ensenyament ha d’estar també enfocat a
promoure moltes més vocacions de servei, formant per a les
professions que integren el sistema d’atenció sanitària,
educativa i social.
11.
Un acord
per potenciar la recerca.
S’ha
de plantejar com un dret fonamental el dret al coneixement. La
societat de les proeses tecnològiques i mèdiques no ha de conviure
amb la marginació d’amplis sectors de la població, convertits en
irrellevants per al sistema, començant per aplicar mesures per
superar la “bretxa digital” que tant s’està fent palès entre
l’alumnat segons classe social i tant necessari serà eliminar per
donar eines per cercar feina i reciclar-se al tots els adults que es
quedin a l‘atur.
La
nova formació ha d’anar orientada a augmentar els recursos humans
dedicats a la investigació, considerada com un bé públic, i a la
implementació de les infraestructures tecnològiques, Cal potenciar
la recerca de les àrees científiques, humanes i socials i retenir
el talent generat amb la formació, combinant les noves aportacions
tecnològiques amb una irrenunciable perspectiva ètica i bioètica i
una adequada assumpció crítica i humanística de les innovacions
tecnològiques.
12.
Un nou
concepte de la mobilitat.
La
crisi del coronavirus ha demostrat que és possible organitzar la
mobilitat de les persones i mercaderies d’una forma molt més
eficient, començant de superar l’actual “banalització” dels
viatges “low cost” de mitjana i llarga distància innecessaris-.
Com tampoc cal cal que tothom vagi cada dia al despatx, a la fàbrica
o a la universitat . Cal donar prioritat a la mobilitat activa i a la
basada en sistemes segurs, comunitaris o compartits per sobre de la
mobilitat individual basada en el vehicle
amb motor de
combustió. Un nou model de mobilitat contribuiria a una reducció
molt significativa de les emissions contaminants i d’efecte
hivernacle, salvant centenars de vides, contribuint a combatre el
canvi climàtic així com una forta reducció de la despesa
energètica i l’accidentalitat viària i les seves fatals
conseqüències.
13.
Estar molt amatents contra la idea d’un control personal de la
població a través de sistemes electrònics.
Bo i acceptant el progrés tecnològic com un gran ajut en moltíssims
camps, no volem un sistema de seguretat que es basi en el model de
control de la població sense
garanties, sinó que apostem per la disciplina voluntària d'una
ciutadania informada en un marc de llibertats individuals i
col·lectives.
Barcelona,
abril de 2020
