dilluns, 14 de desembre del 2020

Plenari del Grup Ecosocialisme en Comú

 

 17 de desembre, 18h. Es convoca un plenari telemàtic dels adherits al GeC per passar balanç del que s'ha fet en aquest 2020. Alhora s’aprofita per intercanviar opinions i acordar el full de ruta cara als primers mesos de 2021. El canal de la videoconferència és meet.google.com/ruf-whns-nbh

Una primera proposta de prioritats per a una acció de govern que hagi de comptar amb el suport de CeC seria la que figura a continuació. Sobre ella podem començar a opinar en aquest fòrum i a la reunió de dijous.

Obrim el debat sobre 13 propostes bàsiques per al programa electoral de CeC.

1. Implantació d’una renda bàsica universal a Catalunya;
2. Màxima prioritat a reforçar el sistema de salut pública;
3. L’objectiu és aconseguir la neutralitat climàtica de Catalunya abans del 2050. Per això cal una reducció del 5% anual de les emissions de Gasos Efecte Hivernacle;
4. Aprovar urgentment, com a màxima prioritat per a la mobilitat, un pla ferroviari que reculli la idea d'un transport públic per a tothom, per a tot el territori i amb zero emissions; Els programes de inversions en carreteres es reduiran a les de manteniment del ferm;
5. A partir del 2030 no es vendran a Catalunya, vehicles de gasolina o gasoli. Només s’autoritzarà la venda de vehicles elèctrics;
6. S’impulsarà un programa per a què les ciutats de Catalunya assoleixin al 2024 una quota modal ciclista al menys del 8% de desplaçaments. Es declara prioritària la construcció de vies ciclistes interurbanes i es dota financerament un programa amb aquesta fi;
7. Tots els nous edificis construïts a Catalunya hauran de ser Edificis Passius Plus, és a dir, lliuraran a la comunitat més energia que la consumeixen internament;
8. Es marca com objectiu subministrament global d'energia basat en el 30% en energies renovables d'emissions zero al 2024 i del 100% en el 2040. Cada comarca tindrà assignat un objectiu de producció d’energies renovables.
9. Aprovació d’un pla català d’impuls de l'economia circular;
10. Reconversió del sector alimentari basat en el principi del km zero. Reducció del consum de carn i dels fertilitzants artificials. Es prohibirà la importació de productes que han crescut en àrees deforestades (oli de palma i soja);
11. Prioritzar la recuperació i protecció del patrimoni natural català i de la seva biodiversitat;
12. Suport a les polítiques progressistes i fiscals del govern espanyol, tot iniciant una reforma tributària catalana en clau verda;
13. Dedicar el 100% dels fons europeus de recuperació de la COVID exclusivament a projectes verds i sostenibles. Principi general d’emissions zero en aquests projectes.

Gràcies

dimarts, 10 de novembre del 2020

II Jornada de debat d’Ecosocialisme en Comú

Fin del paradigma del crecimiento económico generalizado

Video de la conferencia celebrada el  Miércoles 11 de noviembre

Intervienen:
  • Antonio Turiel:  investigador senior del Instituto de Ciencias del Mar, del CSIC, y divulgador de la teoría del peak-oil
  • Giacomo d'Alisa: investigador del Centro de Estudios Sociales en la Universidad de Coimbra, Portugal, y director del Máster de Ecología Política de la UAB
  • Susana Martín Belmonte: economista, experta en finanzas alternativas y monedas complementarias y miembro de @revoprosper
Y con la moderación de Salvador Milà.









dilluns, 2 de novembre del 2020

II Jornada de debat d’Ecosocialisme en Comú

Segon debat

  "La democratització del sistema econòmic: la participació dels treballadors/es en les decisions de les empreses i la distribució dels seus beneficis"


Dimecres, 4 de novembre, 18,30 h


Després de la Primera jornada debat Ecosocialisme en Comú l’octubre de 2019, ara arriba en format telemàtic aquesta II Jornada que s'estructura en 3 debats. Aquest és el segon. El tercer, sobre el Decreixement, tindrà lloc el següent dimecres, 11 de novembre, també a les 18:30 h.

 Amb la presència de:

Joan Herrera, Cristina Torre i Josep Llabina. Moderació a càrrec d'Eva Herrero 

El debat se celebrarà telemàticament a través del canal de Youtube d'Ecosocialisme en Comú


Des del xat d’aquest canal, l’audiència podrà formular preguntes als contertulians







dijous, 10 de setembre del 2020

II Jornada de debat d’Ecosocialisme en Comú

 Primer debat,


"Reequilibri territorial: cap a noves relacions ciutat-camp"

 Dijous, 17 de setembre, 18,30 h



Després de la Primera jornada debat Ecosocialisme en Comú l’octubre de 2019, ara arriba en format telemàtic aquesta II Jornada que s'estructurarà en 3 debats. Un primer debat aquest 17 de setembre i els altres durant l’octubre.

Els altres dos debats seran sobre "La fi del paradigma del creixement econòmic generalitzat" i sobre "La democratització del sistema econòmic: la participació dels treballadors/es en les decisions de les empreses i la distribució dels seus beneficis"

El debat se celebrarà telemàticament i s’emetrà a través  del canal de Jitsi
Des del xat d’aquest canal, l’audiència podrà formular preguntes als contertulians

Inscripcions


Programa


18:30 h. Presentació del debat

18:40. Debat amb

Jaume Moya, jurista i coordinador de CeC a les Terres de Lleida. Ha estat diputat al Congrés en representació de Terres de Lleida, Alt Pirineu i Aran.

Hortènsia Grau, llicenciada en Pedagogia i en Antropologia Social i Cultura, a més de mestra en Educació Especial. Ha estat diputada al Parlament de Catalunya en representació de les comarques tarragonines

Modera Imma Mayol, llicenciada en Psicologia, ha estat diputada al Parlament de Catalunya en representació de les comarques de Barcelona i Tinent d'Alcalde a l'Ajuntament de Barcelona

Pausa

19:20 Debat amb l’audiència

Organitzada pel grup de treball Ecosocialisme en Comú


Per un replantejament total de l’Ingrés Mínim Vital, IMV Ara ens cal una Renda Bàsica

Gairebé tres mesos després de l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital, IMV, els pitjors auguris s’han complert. La setmana passada es van publicar els primers resultats de la tramitació del subsidi: Sobre una població objectiu de l’IMV de 850.000 famílies, només han estat resolts els expedients de 6.000 famílies, a més d’unes altres 74.000 a les que se’ls ha concedit l’ajut d’ofici, atès que ja cobraven l’ajut per fill a càrrec de l’INSS. Per tant, menys del 10% dels sol·licitants de la prestació han estat atesos amb resposta favorable. Alhora, el 44 % de les sol·licituds presentades han estat rebutjades .... I això sense haver tingut en compte que l’IMV s’ha calculat per a una població de 2.300.000 persones (850.000 famílies) quan per sota del llindar d’extrema pobresa a Espanya -40% de la renda mitjana- s’hi troben el doble de població, 4.238.000 persones .

Tot sembla indicar que el canal d’ajut amb caràcter d’urgència de l’IMV ha col·lapsat, com anteriorment ho havien fet el sistema sanitari, les residències de gent gran i l’educatiu!


Les raons del fracàs són diverses. Són raons de disseny i d’implementació, a les que s’afegeixen raons estructurals. L’IMV és un subsidi condicionat i limitat a un conjunt de situacions que, d’acord amb la normativa, han de ser justificades i verificades amb llargs procediments administratius. Però paradoxalment la major part de la informació que han d’aportar els sol·licitants es troba ja en mans de la pròpia administració, perquè ha estat generada pels diversos departaments responsables. La tramitació de les sol·licituds per via telemàtica amb caràcter exclusiu exigeix, endemés, la signatura digital, malgrat aquest sigui un procediment al qual la immensa majoria dels sol·licitants no hi té accés, a causa de raons semblants a les que han emergit en la novetat de l’educació on-line: la desigualtat també es produeix en l’àmbit digital; és la coneguda com a escletxa digital. La línia de suport presencial per fer la tramitació a les oficines de l’INSS i el suport telefònic va saturar-se de seguida i a la pràctica està col·lapsada. 

La llei de l‘IMV preveu fer convenis amb les administracions locals per a què aquestes tramitin les sol·licituds. Però les administracions locals han hagut d’afegir aquesta nova càrrega de treball sense recursos addicionals a la seva tasca habitual, la qual ja s’havia incrementat molt amb les intervencions d’emergència. Malauradament, a dia d’avui aquesta situació encara no ha estat reconduïda. La mateixa descoordinació s’ha estès al sistema de magres rendes mínimes en vigor a es Comunitats Autònomes. Algunes CA estan utilitzant l’IMV per eliminar la seva renda mínima prèvia –és el cas de Madrid-- o han intentat endarrerir la tramitació de les seves rendes a que es demani i es resolgui la sol·licitud de l’IMV –el cas del decret sobre coordinació de IMV i RGC que ha estat rebutjat al Parlament de Catalunya.

Respecte de les característiques dels ajuts, cal subratllar el que segueix:

1) La llei exclou grans col·lectius que quedaran sense cobertura, com són tots els que no tenen papers de residència: més de 800.000 persones a Espanya, més de 100.000 a Barcelona. Això afecta especialment a part de la població femenina més precaritzada i vulnerable socialment, com les dones que fan treballs de cura en negre o les treballadores sexuals.

2) Les quantitats que paga l’IMV són molt baixes per a la majoria de població potencialment beneficiària. Només podrien ser suficients per a una persona adulta que visqués en un allotjament gratuït o de cost molt reduït, quelcom que no es dóna en la majoria de la població pobre -la qual viu de lloguer en les seves dues terceres parts- i encara molt menys en les àrees metropolitanes. Amb 461 euros d’IMV màxim mensual per a un adult no es pot pagar el lloguer d’un habitatge ni la resta de necessitats bàsiques.

3) Per últim, el càlcul del subsidi a cobrar es fa restant-hi els ingressos de l’any anterior, la qual cosa farà que encara que una família hagi tingut una situació de pobresa sobrevinguda, com està passant amb la crisi actual, una vegada restats els ingressos computables, l’IMV a cobrar sigui molt baix.

En resum, és molt probable que quan acabi tota la tramitació l’IMV arribi a força menys gent de la que es preveia, entorn de 850.000 llars a tot l’Estat, una xifra que és la meitat del nombre de llars declarades sota el llindar de pobresa. I tot això amb una enorme burocràcia el cost de la qual possiblement iguali la quantia dels ajuts repartits. La pobresa creixent provocada per la pandèmia obliga moltes famílies a posar a vegades en risc la seva salut amb treballs cada cop més precaris per guanyar un ‘ingrés vital mínim de mercat’, augmentant inevitablement la pressió sobre els serveis socials municipals i les entitats assistencials. No hi ha dubte sobre les conseqüències que tindran aquestes situacions sobre la salut mental i la transmissió intergeneracional de la pobresa per a una part significativa de la població.

Més de cinc mesos després de la declaració de l’estat d’alarma, la pau social s’ha mantingut gràcies al gran esforç de l’administració de l’Estat amb els ERTO i altres mesures d’escut social, i a l’incansable treball de les administracions locals i entitats socials proporcionant suport i ajuts d’emergència a les persones i llars més vulnerables. Però ara ja sabem que l’impacte de la crisi serà molt dur i durador en el temps. Queda clar, per tant, que no podem deixar enrere milions de persones i que el temps de resposta s’està acabant. Per això, un subsidi condicionat com el que es proposa amb l’IMV mai no serà capaç d’arribar amb suficiència i rapidesa a totes les famílies que el necessitin. De fet, ja s’està veient que només arribarà a una fracció molt reduïda de famílies en situació d’alta vulnerabilitat. Per aquestes raons, per a què sigui eficaç cal amb urgència un replantejament radical, amb visió progressista, del sistema d’ajuts. Avui és urgent i imprescindible convertir l’IMV en una Renda Bàsica incondicional que elimini de soca-rel totes aquestes barreres que la fan pràcticament inútil. Proposem que la Renda Bàsica es doni a tothom que la sol·liciti sense més requeriments que el d’estar residint efectivament a Espanya. El seu import ha de ser suficient per atendre les necessitats bàsiques de les persones. El seu finançament s’ha d’assegurar amb una reforma impositiva que faci que les persones riques paguin més impostos nets un cop descomptat el possible ingrés que puguin rebre procedent d’una Renda Bàsica.

La Renda Bàsica proporcionarà a la ciutadania plena autonomia política i una certa ‘seguretat econòmica’ que l’allunyarà de les seves urgències econòmiques / alimentàries / energètiques. Globalment, també ens permetrà disposar d’un coixí social per decidir de quina manera hem de transitar cap un millor repartiment del treball (el remunerat i el que no ho és), però també per aconseguir una major justícia social i una economia ecològica orientada al bé comú. La Renda Bàsica és una peça central per encarar una transició veritablement justa cap un nou model de desenvolupament humà més sostenible, que comenci a fer les paus amb la natura, tal com hem vingut reclamant des del Grup d’Ecosocialisme en Comú.

Barcelona, 1 de setembre de 2020


diumenge, 10 de maig del 2020

Per una sortida socialment justa i ecològicament sostenible


Declaració del Grup de treball Ecosocialisme en Comú / de Catalunya en Comú
davant la nova situació provocada per la pandèmia de la COVID19



La situació de tots els països del món, arran del confinament mundial provocat per la pandèmia de la COVID-19, prova clarament que és urgent revisar el model de producció, de consum i de governança mundial, basat en un productivisme i consumisme que ens ha dut a la crisi climàtica i de destrucció de la biodiversitat, alhora que augmentaven les desigualtats socials.

Des d’un punt de vista econòmic, la crisi no està afectant tothom per igual. El col·lapse econòmic colpeja molt més fortament les persones en situació de precarietat laboral i social. Alhora, des del punt de vista sanitari la COVID-19 colpeja més fort els barris pobres que els rics, en part -i paradoxalment - perquè un nombre desproporcionat de les feines considerades ‘essencials’ (neteja, repartiment, cures, etc.) són feines assumides per treballadors i treballadores mal pagades i en condicions precàries.

Les primeres respostes de la gent de la majoria de països donen a entendre que cal trobar un nou model econòmic i de governança. La doctrina neoliberal dels anys 80 del segle passat, segons el qual el mercat és el millor sistema d’assignació de recursos, ha quedat més que qüestionada.

N’hi ha hagut prou que un virus, nascut probablement del contacte entre persones i animals salvatges en un racó del món, hagi trastocat l’esquema de producció i consum de tot els països del món per demostrar la seva clara vulnerabilitat davant d’una crisi global que, ara, ha pres la forma d’infecció per un virus, però que demà en pot prendre una altra qualsevol, per exemple com a conseqüència del canvi climàtic o de l’aparició d’una nova pandèmia.

El que hem après d’aquesta crisi
Sense gaire distinció de països, les lliçons que ens porta aquesta crisi són clares:

1. Falten institucions de governança mundial. Els problemes d’avui en dia: salut pública, canvi climàtic, llocs de treball localitzats o deslocalitzats, immigracions per diferents causes, només es poden solucionar amb una òptica comuna a tothom i això només pot fer-se des d’una governança mundial. El sistema vigent de les Nacions Unides, ha esdevingut clarament obsolet i necessita en tot cas una transformació radical, com ho ha posat de manifest la debilitat i manca d’autoritat i de recursos de l’OMS, per fer-se escoltar i respectar.

2. Falta avançar en el projecte d’integració europea. La manca d’una resposta comuna a escala europea davant d’un virus que no distingeix fronteres posa en qüestió que la Unió Europea tingui les institucions de govern adequades per resoldre problemes globals com ara la COVID19. No hi hagut una resposta europea a la propagació de la pandèmia ni tampoc a les necessitats de les finances públiques dels països del sud, especialment, però no únicament, Espanya i Itàlia.

3. La idea que els serveis públics han de funcionar millor sota gestió privada ha fet una fallida estrepitosa. . Hem vist l’absoluta incapacitat del sistema privat de salut de donar resposta als problemes de la pandèmia i ha hagut de ser el sistema públic, gestionat directament per les institucions públiques, qui s’encarregués de rescatar la ciutadania de la gravetat de la situació.

4. Les retallades en serveis essencials, com ara la sanitat, apareixen com un error amb gravíssimes conseqüències. A Espanya, les retallades dels governs del PP i dels antecessors de l’actual govern de JxCAT i ERC, emparades pels dogmes de la reducció d’impostos i les polítiques de dèficit zero, han demostrat la seva crueltat. Tothom recordarà a Catalunya el debat sobre la reducció de el impost de successions que els nacionalistes van batejar com “l’impost de la mort”, la retallada del qual, juntament amb d’altres retallades en fiscalitat directa o renuncia a noves figures impositives, va reduir sensiblement els recursos públics i va ser un dels motors -no l’únic- de les retallades en el sistema de salut pública de Catalunya,.

5. La idea que el món està organitzat com un supermercat mundial en el que cada país proporciona el producte més convenient, segons qualitat i preu, és també una de les altres idees que ha entrat en fallida. Europa, i també molts altres països, s’han hagut de posar a fabricar equips sanitaris davant els processos d’acaparament que es donaven a escala mundial. Alhora, moltes fàbriques havien de suspendre la producció davant la manca de materials o peces que es produïen a un altre confí del món. De sobte, els governs han descobert el valor de la producció manufacturera local, la qual ha retrocedit, per exemple a Europa, a resultes de l’hegemonia del dogma neoliberal.

6. Els treballs de cura estan resultant estratègics, tant en l’àmbit públic com en el familiar. Sembla clar, doncs, que en el futur han de tenir la màxima valoració i, retribuïts o no, s’han de considerar com una activitat productiva més i han de ser incorporats a les estratègies nacionals de equitat social.

7. El tabú d’implantar una renda bàsica universal, que segons el dogma neoliberal havia de generar un exèrcit des desvagats i paràsits, s’ha enfonsat com un castell de cartes. Des de tots els fronts de la política, de dretes i esquerres, floreixen propostes que amb més o menys fortuna apunten a la necessitat d’implantar una renda bàsica per protegir la població i apoderar-la davant dels reptes que, encara que no eren nous, s’han vist amplificats arran d’aquesta pandèmia.

8. S’ha revaloritzat extraordinàriament el concepte de producció i comercialització de productes agraris de proximitat. Aquests dies la majoria de persones han entès la importància de la tasca que fa el sector alimentari , integrat per tots els sectors de la cadena de proveïments, des de la producció primària fins als de comercialització. Mai com ara, la població ha valorat la tasca essencial que fan els nostres agricultors i ramaders en assegurar la provisió d'aliments. La producció quilòmetre zero no només és un imperatiu ètic i ecològic, sinó que ha esdevingut una necessitat estratègica. La globalització es produeix com a conseqüència d’interessos de grans intermediaris comercials que aprofiten el progrés dels elements logístics que la fan físicament possible. Però ha quedat clar que globalitzar sobre la base de l’especialització i monocultiu de la producció en àrees determinades del món, acaba tenint conseqüències nefastes, tant pels països productors –monocultius, destrucció de la biodiversitat, malbaratament de recursos naturals i empobriment social- com pels consumidors finals –destrucció dels teixits productius locals, pèrdua del mosaic agro-forestal, buidament i desequilibri territorial....però també grans monopolis comercials, política de preus que perjudica als productors locals i als consumidors

9. La producció deslocalitzada i els sistemes productius basats en el principi de just-in-time, l’externalització -camions, congestió, carreteres i logística- que empreses fan dels seus magatzems cap a la societat, ha demostrat la seva enorme vulnerabilitat, fins al punt que es pot atribuir a aquesta pràctica de gestió empresarial una part important de la caiguda actual del sistema productiu.

10. Els països han mostrat la seva vulnerabilitat davant el proveïment energètic, basat fonamentalment en el petroli. La crisi de demanda provocada per la COVID-19 ha fet caure el preu del barril de petroli per sota dels 30 US$, però alhora ha mostrat la gran vulnerabilitat dels països no productors de petroli, com es va posar de relleu a les crisis de 1973 i 1979 –encara que de sentit contrari. Als USA, la baixada del preu internacional de petroli ha posat el sector del fracking, mimat per l’administració federal nord-americana, literalment de genolls. Una crisi de producció o d’oferta, de signe contrari a l’actual, podria bloquejar les economies de la majoria de països en encarir el petroli per sobre dels 150 US$ barril, tal com no fa gaire aventuraven alguns analistes.

11. Les finances públiques han entrat en una situació d’emergència com a conseqüència d’una reducció dels ingressos i un augment des les despeses per fer front a les noves situacions derivades de la pandèmia. Apareix com a indispensable algun tipus de reforma fiscal que reforci les finances públiques i una coordinació a l’escala europea per garantir un finançament d’escala europea (Coronabonus), que alhora necessita d’unes polítiques fiscals i financeres comunitàries.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Crida a les forces d’esquerra i verdes catalanes, espanyoles i europees per  aconseguir

«UNA SORTIDA SOCIALMENT JUSTA I  ECOLÒGICAMENT SOSTENIBLE”


Des del grup de treball d’Ecosocialisme en Comú, proposem que la nostra formació política CATALUNYA EN COMÚ, faci una crida a les altres forces progressistes i ecologistes, a tots els nivells, per iniciar un debat sobre com organitzar i millorar l’economia i les relacions socials dels nostres països en el marc de la Unió europea i de la cooperació en l’escala europea i mundial. I per ajudar en aquest procés. Fem la nostra contribució posant sobre la taula les següents idees :

1. Iniciar la reforma del sistema de l’Organització de Nacions Unides, per assolir una nova governança mundial que, des d’una perspectiva federal i sense vetos, pugui donar solució a molts del problemes que tenim d’escala mundial, com és el cas ara de l’OMS, però també de les Convencions contra el Canvi Climàtic, per la protecció de la biodiversitat, UNHabitat, etc. Problemes crucials com ara el canvi climàtic, les pandèmies provocades pels coronavirus, però també per l’Ébola, la Malària o el VIH, i els que puguin venir en el futur, les desigualtats entre països i unes relacions comercials més justes.

2. Necessitem més Europa. Les institucions de govern europea no han estat a l’altura de les circumstàncies perquè encara dominen el model neoliberal en l’àmbit econòmic i les dinàmiques nacionals egoistes per sobre de l’ideal federatiu i de cohesió social europea. No n’hi ha prou amb una moneda única, amb la lliure circulació de persones i mercaderies o una normativa regulatòria harmonitzada. Cal també un sistema de govern europeu més “federalitzat”, sense vetos bloquejadors de minories, amb un major pes dels organismes d’elecció directa com el Parlament europeu i de les regions europees i els poders locals. Tot això amb dues prioritats: 1) Que “El Pacte Verd” anunciat per la nova Comissió Europea sigui efectiu amb unes polítiques ambientals potents i compromeses que contribueixi a canviar l’actual model productiu i de consum, i 2) Concretar i posar en marxa les bases del “Nou Estat del Benestar europeu» caracteritzat per un sistema fiscal, laboral i de prestacions socials harmonitzat, per l’increment del pressupost de la UE i la co-responsabilitat financera entre els Estats; que lluiti contra els paradisos fiscals i amb una política exterior europea basada en els principis de cooperació i solidaritat.

3. Cal emprendre la revolució energètica a casa nostra i a tot Europa. Per això s’ha de definir un pla per deixar de dependre dels petroli, però també del gas natural, del carbó i de les nuclears, en el marc d’un Pla de transició energètica justa que permeti a disposar el més ràpidament possible de les energies pròpies renovables de cada país. El conjunt d’actuacions d’innovació, d’estalvi, d’eficiència, de producció i gestió descentralitzada propis de la Transició Energètica poden generar centenars de milers de llocs de treball no deslocalitzables, i permetrà albirar la desitjada independència energètica per poder arribar al 2050, i si pot ser abans, amb unes emissions climàtiques pràcticament nul·les.

4. Reconversió del sector alimentari de forma que cada país sigui autosuficient en la gran majoria de productes. No pot ser que una nova crisi pugui qüestionar el sistema de proveïment d’aliments de cap país europeu. El principi de la producció agrària km zero, amb la reforma integral de la cadena alimentària des de la producció agrícola, ramadera i forestal, fins la distribució i el consum, no és només un imperatiu ecològic que busca la minimització d’emissions, sinó també una necessitat estratègica, que també pot generar molts llocs de treball..

5. Cal una reforma fiscal per enfortir les finances públiques. S’han d’augmentar els impostos als qui més guanyen, cal igualar les tributacions de rendes del capital amb les del treball i implantar la revolució fiscal verda que ajudi a aconseguir els objectius d’emissions climàtiques zero. Cal aconseguir recursos per finançar la renda bàsica universal.

6. Implantar la Renda Bàsica Universal, RBU. Una necessitat que és evident en els temps de crisi però també més enllà, perquè una bona part de la població està permanentment en crisi. La implantació, en aquesta etapa de forta crisis social motivada pel coronavirus, d’una Renda bàsica de ciutadania pensada pels sectors actualment més vulnerables, atorgada a qui la demani sense més condicions i com a política de subsidiació social de caràcter transitori i que es liquidi en la declaració de renda de l’any que ve de tal manera que l’hagin de retornar els que hagin tingut ingressos que demostrin que no la necessitaven, és un bon primer pas, que ha de continuar fins a transformar-se, a mig termini, en una Renda Bàsica Universal i incondicionada, un instrument imprescindible per protegir la població i apoderar els treballadors amb salaris més baixos i reforçar sectors estratègics per mantenir la cohesió social i territorial com la cultura o el món rural. La RBU, que seria encara millor que fos a escala europea o fins i tot mundial, ha de permetre assegurar per a tothom una existència digna..

7. Ara que hem entrat en un període de gran augment de l’atur és quan més necessari és dissenyar polítiques públiques de repartiment de tots els treballs, tant remunerats com reproductius, tot fent actuar la RBU com a coixí per evitar una possible disminució d’ingressos i reconeixent la importància de treballs fins ara invisibilitzats o menystinguts, la majoria fortament feminitzats.

8. És necessari que els governs català, espanyol i europeu recuperin el control dels serveis públics. S’ha vist clarament que en determinats moments de crisi els serveis de gestió privada no són capaços de respondre. Cal deixar clar que a més dels tradicionals serveis prestats directament per servidors públics, com defensa o seguretat ciutadana, n’hi ha d’altres, com ara la sanitat, serveis socials o l’ensenyament, que responen millor davant de situacions d'estrès quan estan sota gestió pública directa que els serveis de gestió privada. Els serveis públics principals han de tenir consideració de serveis essencials, i els béns comuns –com l’aigua, la biodiversitat i els recursos energètics renovables- han de ser protegits, planificats i gestionats des del sector públic.

9. Espanya i els països europeus necessiten una estratègia de reindustrialització basada en la transició energètica i l'economia circular (reciclatge, productes més duradors i reparables, etc.) i en els mateixos principis que sustenten la idea del quilòmetre zero en el sector agrari. De la mateixa manera, ens cal un nou criteri d’emmagatzematge de productes i de dissenyar capacitats de reorientar les línies productives per estar previnguts davant casos futurs de catàstrofes o d’altres esdeveniments ambiental, socials o sanitaris, que puguin afectar la producció o la distribució. Cal revisar tots els principis de producció just-in-time.

10. Acord per a l'excel·lència educativa. Cal considerar l’educació de qualitat com un dret fonamental per a tothom i un bé públic, per tal que les noves generacions es vegin apoderades per a exercir com a ciutadans/es en la nova societat del coneixement. Les universitats i les escoles han de ser reforçades i dotades de recursos humans i materials suficients com a eix vertebrador de la societat d’ara i del futur. També cal fer de l’excel·lència educativa un objectiu estratègic, atès que el coneixement esdevé, cada cop més, l’element diferenciador de l’empleabilitat dels treballadors i treballadores, així com de la major eficiència del sistema productiu. El sistema d’ensenyament ha d’estar també enfocat a promoure moltes més vocacions de servei, formant per a les professions que integren el sistema d’atenció sanitària, educativa i social.

11. Un acord per potenciar la recerca. S’ha de plantejar com un dret fonamental el dret al coneixement. La societat de les proeses tecnològiques i mèdiques no ha de conviure amb la marginació d’amplis sectors de la població, convertits en irrellevants per al sistema, començant per aplicar mesures per superar la “bretxa digital” que tant s’està fent palès entre l’alumnat segons classe social i tant necessari serà eliminar per donar eines per cercar feina i reciclar-se al tots els adults que es quedin a l‘atur. La nova formació ha d’anar orientada a augmentar els recursos humans dedicats a la investigació, considerada com un bé públic, i a la implementació de les infraestructures tecnològiques, Cal potenciar la recerca de les àrees científiques, humanes i socials i retenir el talent generat amb la formació, combinant les noves aportacions tecnològiques amb una irrenunciable perspectiva ètica i bioètica i una adequada assumpció crítica i humanística de les innovacions tecnològiques.

12. Un nou concepte de la mobilitat. La crisi del coronavirus ha demostrat que és possible organitzar la mobilitat de les persones i mercaderies d’una forma molt més eficient, començant de superar l’actual “banalització” dels viatges “low cost” de mitjana i llarga distància innecessaris-. Com tampoc cal cal que tothom vagi cada dia al despatx, a la fàbrica o a la universitat . Cal donar prioritat a la mobilitat activa i a la basada en sistemes segurs, comunitaris o compartits per sobre de la mobilitat individual basada en el vehicle amb motor de combustió. Un nou model de mobilitat contribuiria a una reducció molt significativa de les emissions contaminants i d’efecte hivernacle, salvant centenars de vides, contribuint a combatre el canvi climàtic així com una forta reducció de la despesa energètica i l’accidentalitat viària i les seves fatals conseqüències.

13. Estar molt amatents contra la idea d’un control personal de la població a través de sistemes electrònics. Bo i acceptant el progrés tecnològic com un gran ajut en moltíssims camps, no volem un sistema de seguretat que es basi en el model de control de la població sense garanties, sinó que apostem per la disciplina voluntària d'una ciutadania informada en un marc de llibertats individuals i col·lectives.


Barcelona, abril de 2020