Quienes somos y qué queremos hacer los Comunes Ecosocialistas
Intervenció d'Enric Tello a l'obertura de la I Jornada de debat d'Ecosocialisme en Comú
Bon dia a totes i tots, sigueu benvinguts a aquesta primera jornada de reflexió dels Comuns Ecosocialistes. Com a membre de la Comissió Nacional de Catalunya en Comú voldria començar per explicar breument el sentit i la raó de ser d’aquest corrent. Els Comuns Ecosocialistes ens hem constituït per fer justament el que anem a fer en aquesta I Jornada Ecosocialista: obrir un espai de reflexió, debat i proposta. Totes les persones que en formem part sabem fins a quin punt a les reunions de Catalunya en Comú l’apressament d’allò urgent ens impedeix disposar d’espais on fer un debat estratègic aprofundit i serè. Tenim un ideari, i uns ordres del dia farcits d’urgències immediates. Entre les discussions tàctiques del dia a dia i l’ideari fundacional mai no trobem llocs adients on pensar i estructurar bé el debat estratègic sobre com encaminem les nostres passes quotidianes cap els grans objectius que tenim per davant. Els Comuns Ecosocialistes volem ser un espai de debat i proposta que ajudi a Catalunya en Comú a bastir una visió estratègica del camí que hem de recórrer per canviar el nostre país d’acord amb les grans fites del nostre ideari. No reclamem cap exclusiva en aquesta tasca imprescindible per a una força política transformadora. Ni menys encara pretenem ser un grup de pressió que lluiti per ocupar càrrecs ni poders de decisió. Simplement volem obrir debats i fer propostes que ajudin a donar amplitud de visió i coherència a Catalunya en Comú.
Un aspecte clau en
l’elaboració estratègica de qualsevol força política
transformadora rau en l’elaboració del nexes que uneixen les
múltiples dimensions de la vida quotidiana, i que en el nostre
ideari es transformen en un llistat d’objectius que volem assolir.
Però si no relacionem entre ells aquests objectius de l’ideari, i
no elaborem amb atenció i cura l’anàlisi de les interrelacions
existents entre tots i cada un dels nexes que enllacen els grans
objectius amb les diverses dimensions de la vida quotidiana de
tothom, mai no trobarem camins factibles i desitjables per fer-los
realitat. Aquesta és la feina clau en l’elaboració estratègica.
És aquí on rau allò que Antonio Gramsci en va dir la construcció
i reelaboració constat d’una hegemonia: entendre les frontisses
entre dimensions que sovint romanen aïllades unes de les altres en
la immediatesa del present. Un present que sense la perspectiva
estratègica esdevé continu, una reproducció desesperançada d’allò
existent sense cap punt de fuga que permeti albirar altres formes de
viure i de conviure per començar-les a bastir. L’estratègia
serveix per això: per caminar millor, tenint bons mapes de la
situació i les possibles vies d’avenç cap on volem anar.
I per què en diem
Ecosocialista d’aquesta elaboració estratègica? Doncs per què
d’entrada compartim tres tesis fortes sobre on som, i quines han de
ser les prioritats en la recerca de camins per avançar en comú cap
un món més just.
La primera tesi
ecosocialista és que el segle XXI està marcat per dues qüestions
de gran abast que marquen el nostre present i l’esdevenidor:
l’emergència climàtica i la crisi ecològica planetària, d’una
banda; i el principi de la fi del patriarcat per l’altra. No es
tracta que aquestes siguin les úniques qüestions que cal atendre,
per descomptat. Hi ha un munt d’altres injustícies i demandes
socials i polítiques urgents que reclamen la nostra atenció. Però
adoptar una visió estratègica ecosocialista vol dir considerar que
la resolució de totes aquestes altres demandes i qüestions està
emmarcada i depèn d’allò possible i desitjable des del punt de
vista de la resolució de la crisi climàtica i ambiental, i de la
superació de les relacions patriarcals en tots els ordres de la
vida.
Fixeu-vos que això
suposa un vertader capgirament de com havia estat plantejada aquesta
relació en les diverses velles esquerres de les que ens sentim
hereves. Durant molt temps s’havia considerat que el conflicte
capital-treball era la qüestió central, i tota la resta de demandes
socials s’havia de supeditar a aquella contradicció principal. Ara
sabem que la lluita contra les desigualtats i iniquitats de tota
mena, que no han parat de créixer i reclamen solució, l’haurem de
fer en el marc de les possibilitats i prioritats d’un temps marcat
per la crisi ecològica global i el principi de la fi del patriarcat.
La segona tesi forta
de partida per a l’elaboració estratègica ecosocialista és que
la crisi ecològica global ens obliga, entre d’altres coses, a
encarar el principi de la fi del creixement econòmic com a tal. I
per dur a terme aquesta tasca, el capitalisme és el pitjor del
sistemes econòmics possibles. Altre cop ens trobem davant un
capgirament conceptual i estratègic profund. En el segle passat va
existir un socialisme que es va dir a si mateix “real” (entre
d’altres raons perquè s’havia endut per endavant a moltíssima
de la pròpia bona gent que l’havia intentat posar en marxa, i als
qui després de vençuts se’ls menystenia com a mers partidaris
d’un socialisme “ideal”), el qual va pretendre competir amb el
capitalisme en la carrera pel creixement econòmic. Com que aquest
sistema va transformar una revolució inicialment socialista en una
revolució industrial impulsada des de l’Estat justament quan el
capitalisme occidental s’ensorrava en la Gran Depressió, al
principi va semblar que podria impulsar creixements econòmics més
ràpids. Però va ser un miratge. Ara sabem del cert que com a
màquina de creixement econòmic ha guanyat el capitalisme.
Però si la tasca ja
no és impulsar un creixement econòmic que està topant arreu amb
els límits de la biosfera, sinó ben al contrari –com va dir fa
temps Walter Benjamin— aixecar el fre d’emergència per evitar un
col·lapse civilitzatori, aleshores necessitem urgentment una
alternativa postcapitalista que ens porti a descobrir noves formes de
socialisme ecològic que permetin viure millor amb menys a tothom
sense deixar ningú enrere. Aquest nou ecosocialisme l’haurem de
bastir per assaig i error, experimentant, i també aprenent de tot
allò bo i dolent de les tradicions emancipatòries que ens han
precedit. Aprenent dels errors i recuperant la saviesa dels qui foren
vençuts abans d’hora, però mai no derrotats del tot. Com va dir
Manuel Sacristán, un dels primers ecosocialistes arreu del món, tot
citant en això a György Lukács: caldrà trobar-nos i treballar en
comú per bastir aquest nou ecosocialisme com si la Primera
Internacional no s’hagués mai dividit entre anarquistes i
socialistes, ni la Segona Internacional entre socialdemòcrates i
comunistes, ni la Tercera Internacional entre trostskistes i
stalinistes, i així successivament. Prenent el millor de cada casa,
i sabent que el que anem a fer és una altra cosa que no s’ha fet
mai encara. Un ecosocialisme que ha de poder ser tan predicable com
practicable. Un ecosocialisme de cada dia, i no només per les grans
ocasions. D’estar per casa, molt poc heroic i molt femení.
La
tercera tesi forta ecosocialista és que per dur a terme una
transformació d’aquesta magnitud, i aquesta ample base quotidiana,
el món del treball hi ha de jugar un paper cabdal. Això ens
distingeix als ecosocialistes dels eco-liberals. Però no perquè la
classe treballadora no tingui res a perdre excepte les seves cadenes,
com hom creia –i aleshores era cert fins a cert punt— en altres
moments històrics. Sinó perquè és el treball qui sosté de fet el
metabolisme de la nostra espècie amb la Natura. Si la tasca del nou
ecosocialisme que hem de bastir en comú és canviar de soca-rel
aquest metabolisme social, per a què esdevingui sinèrgic i no
antagònic amb la biosfera, aleshores això mai no es podrà fer
sense la implicació a fons del treball. Però atenció, aquí estem
parlant de tots els treballs,
no només d’una part dels que es fan a canvi d’un sou en el
mercat. Començant pels treball de cura a l’àmbit domèstic que
ens ha fet ser algú a cada una i cada un de nosaltres. Ens ha donat
una identitat i unes capacitats que ens permeten anar ascendint al
llarg de la vida en els altres esglaons de la llarga cadena de
sosteniment de les necessitats humanes, fins que envellim i tornem a
requerir molta cura en l’àmbit domèstic.
L’ecosocialisme
que ens cal per abandonar un capitalisme foll, cada cop més
depredador i financiaritzat que ens condueix al col·lapse ecològic
i social, ha de posar la cura de la vida en el centre de tot. I això
vol dir també posar el treball, tots els treballs i totes les
treballadores i treballadors, a treballar per la transició
energètica, ecològica, agroalimentària i territorial que ens ha de
permetre fer les paus amb la natura de l’única manera que això
pot ser possible: fent les paus entre tota la gent –homes i dones—
que hi vivim. Que en
vivim. Com va dir Barry Commoner, per cert un altre precursor del
corrent ecosocialista.
Barcelona, 5 d'octubre de 2019
