Gairebé tres mesos després de l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital, IMV, els pitjors auguris s’han complert. La setmana passada es van publicar els primers resultats de la tramitació del subsidi: Sobre una població objectiu de l’IMV de 850.000 famílies, només han estat resolts els expedients de 6.000 famílies, a més d’unes altres 74.000 a les que se’ls ha concedit l’ajut d’ofici, atès que ja cobraven l’ajut per fill a càrrec de l’INSS. Per tant, menys del 10% dels sol·licitants de la prestació han estat atesos amb resposta favorable. Alhora, el 44 % de les sol·licituds presentades han estat rebutjades .... I això sense haver tingut en compte que l’IMV s’ha calculat per a una població de 2.300.000 persones (850.000 famílies) quan per sota del llindar d’extrema pobresa a Espanya -40% de la renda mitjana- s’hi troben el doble de població, 4.238.000 persones .
Tot sembla indicar que el canal d’ajut amb caràcter d’urgència de l’IMV ha col·lapsat, com anteriorment ho havien fet el sistema sanitari, les residències de gent gran i l’educatiu!
Les raons del fracàs són diverses. Són raons de disseny i d’implementació, a les que s’afegeixen raons estructurals. L’IMV és un subsidi condicionat i limitat a un conjunt de situacions que, d’acord amb la normativa, han de ser justificades i verificades amb llargs procediments administratius. Però paradoxalment la major part de la informació que han d’aportar els sol·licitants es troba ja en mans de la pròpia administració, perquè ha estat generada pels diversos departaments responsables. La tramitació de les sol·licituds per via telemàtica amb caràcter exclusiu exigeix, endemés, la signatura digital, malgrat aquest sigui un procediment al qual la immensa majoria dels sol·licitants no hi té accés, a causa de raons semblants a les que han emergit en la novetat de l’educació on-line: la desigualtat també es produeix en l’àmbit digital; és la coneguda com a escletxa digital. La línia de suport presencial per fer la tramitació a les oficines de l’INSS i el suport telefònic va saturar-se de seguida i a la pràctica està col·lapsada.
La llei de l‘IMV preveu fer convenis amb les administracions locals per a què aquestes tramitin les sol·licituds. Però les administracions locals han hagut d’afegir aquesta nova càrrega de treball sense recursos addicionals a la seva tasca habitual, la qual ja s’havia incrementat molt amb les intervencions d’emergència. Malauradament, a dia d’avui aquesta situació encara no ha estat reconduïda. La mateixa descoordinació s’ha estès al sistema de magres rendes mínimes en vigor a es Comunitats Autònomes. Algunes CA estan utilitzant l’IMV per eliminar la seva renda mínima prèvia –és el cas de Madrid-- o han intentat endarrerir la tramitació de les seves rendes a que es demani i es resolgui la sol·licitud de l’IMV –el cas del decret sobre coordinació de IMV i RGC que ha estat rebutjat al Parlament de Catalunya.
Respecte de les característiques dels ajuts, cal subratllar el que segueix:
1) La llei exclou grans col·lectius que quedaran sense cobertura, com són tots els que no tenen papers de residència: més de 800.000 persones a Espanya, més de 100.000 a Barcelona. Això afecta especialment a part de la població femenina més precaritzada i vulnerable socialment, com les dones que fan treballs de cura en negre o les treballadores sexuals.
2) Les quantitats que paga l’IMV són molt baixes per a la majoria de població potencialment beneficiària. Només podrien ser suficients per a una persona adulta que visqués en un allotjament gratuït o de cost molt reduït, quelcom que no es dóna en la majoria de la població pobre -la qual viu de lloguer en les seves dues terceres parts- i encara molt menys en les àrees metropolitanes. Amb 461 euros d’IMV màxim mensual per a un adult no es pot pagar el lloguer d’un habitatge ni la resta de necessitats bàsiques.
3) Per últim, el càlcul del subsidi a cobrar es fa restant-hi els ingressos de l’any anterior, la qual cosa farà que encara que una família hagi tingut una situació de pobresa sobrevinguda, com està passant amb la crisi actual, una vegada restats els ingressos computables, l’IMV a cobrar sigui molt baix.
En resum, és molt probable que quan acabi tota la tramitació l’IMV arribi a força menys gent de la que es preveia, entorn de 850.000 llars a tot l’Estat, una xifra que és la meitat del nombre de llars declarades sota el llindar de pobresa. I tot això amb una enorme burocràcia el cost de la qual possiblement iguali la quantia dels ajuts repartits. La pobresa creixent provocada per la pandèmia obliga moltes famílies a posar a vegades en risc la seva salut amb treballs cada cop més precaris per guanyar un ‘ingrés vital mínim de mercat’, augmentant inevitablement la pressió sobre els serveis socials municipals i les entitats assistencials. No hi ha dubte sobre les conseqüències que tindran aquestes situacions sobre la salut mental i la transmissió intergeneracional de la pobresa per a una part significativa de la població.
Més de cinc mesos després de la declaració de l’estat d’alarma, la pau social s’ha mantingut gràcies al gran esforç de l’administració de l’Estat amb els ERTO i altres mesures d’escut social, i a l’incansable treball de les administracions locals i entitats socials proporcionant suport i ajuts d’emergència a les persones i llars més vulnerables. Però ara ja sabem que l’impacte de la crisi serà molt dur i durador en el temps. Queda clar, per tant, que no podem deixar enrere milions de persones i que el temps de resposta s’està acabant. Per això, un subsidi condicionat com el que es proposa amb l’IMV mai no serà capaç d’arribar amb suficiència i rapidesa a totes les famílies que el necessitin. De fet, ja s’està veient que només arribarà a una fracció molt reduïda de famílies en situació d’alta vulnerabilitat. Per aquestes raons, per a què sigui eficaç cal amb urgència un replantejament radical, amb visió progressista, del sistema d’ajuts. Avui és urgent i imprescindible convertir l’IMV en una Renda Bàsica incondicional que elimini de soca-rel totes aquestes barreres que la fan pràcticament inútil. Proposem que la Renda Bàsica es doni a tothom que la sol·liciti sense més requeriments que el d’estar residint efectivament a Espanya. El seu import ha de ser suficient per atendre les necessitats bàsiques de les persones. El seu finançament s’ha d’assegurar amb una reforma impositiva que faci que les persones riques paguin més impostos nets un cop descomptat el possible ingrés que puguin rebre procedent d’una Renda Bàsica.
La Renda Bàsica proporcionarà a la ciutadania plena autonomia política i una certa ‘seguretat econòmica’ que l’allunyarà de les seves urgències econòmiques / alimentàries / energètiques. Globalment, també ens permetrà disposar d’un coixí social per decidir de quina manera hem de transitar cap un millor repartiment del treball (el remunerat i el que no ho és), però també per aconseguir una major justícia social i una economia ecològica orientada al bé comú. La Renda Bàsica és una peça central per encarar una transició veritablement justa cap un nou model de desenvolupament humà més sostenible, que comenci a fer les paus amb la natura, tal com hem vingut reclamant des del Grup d’Ecosocialisme en Comú.
Barcelona, 1 de setembre de 2020
